FET
PRODIGIÓS DEL SANT CRIST D'IGUALADA
HISTÒRIA O LLEGENDA?
Parlar d'un fet religiós esdevingut fa més de quatre-cents anys,
posa a l'aguait l'home del segle XXI. Serà una narració veridica o una narració
d'aparença més o menys històrica amb elements imaginatius? Història o llegenda?
La crítica històrica exigeix una documentació seriosa. Fa bé. Cal defugir
de la credibilitat pueril i purament sensible, sense caure, però, en la negació
apriorística, simplement perquè el cas s'escapa de l'experiència sensible i tècnica.
Aquest comentari entorn del Sant Crist d'Igualada pretén oferir un
resum brevíssim d'un estudi històric, fet per un monjo igualadi, el P. Romuald Díaz,
prou conegut precisament pel rigor científic dels seus treballs.
Aquest fet insòlit ha arribat fins a nosaltres, no pas
per una tradició oral vaga o incerta, sinó que ens és atestat per la declaració
autèntica que recull l'Instrumento Público" i que reprodueix
íntegrament en el seu llibre.
Hi trobem declaracions d'eclesiàstics, dels batlles i de
gent del poble, fetes amb gran senzillesa i espontaneïtat. El document és redactat
amb un gran seny els dies immediats al fet, i ens ve amb totes les garanties
d'autenticitat "Tenim una documentació històrica" -diu el P.
Díaz- en la qual podem confiar. Unes declaracions com les que tenim no s'inventen.
EL SANT CRIST, UN PROTAGONISTA DE LA NOSTRA HISTÒRIA
La noia Coloma, vidua Masarda, Miquel Quadres,
Gaspar Sanjust, entre altres, foren els primers testimonis de l'esdeveniment, les
declaracions dels quals consten ben documentades. No fou, però, solament un
petit grupet de persones sinó tot el poble igualadí, que amb pietat i serenor va
comprovar el fet de la Suor de Sang, un fet acceptat i viscut amb fidelitat i constància
des del 20 d'abril de 1590 fins avui. Evidentment, el Sant Crist,
protagonitza moltes pàgines de la nostra història.
L'Església Gran i la Capella del Sant Crist.
Any 1617. La devoció al Sant Crist impulsa
la construcció de l'actual església de Santa Maria, una obra gegantina donada les
circumstàncies econòmiques d'aquells temps. S'acaba a les darreries del
segle XVII.
Any 1702. Comencen les obres de l'actual Capella del Sant
Crist. Duren uns trenta anys. El famós pintor Francesc
Tramulles pinta la cúpula, és la pintura més remarcable que posseeix la nostre ciutat.
La festa.
Exceptuant uns pocs anys, sempre s'ha celebrat el dimarts
de Pasqua. És la festa més viscuda i participada, sovint i darrerament sempre,
presidida per bisbes i abats, cantada per predicadors il-lustres i acompanyada de la
presència multitudinària dels fidels, tant a l'ofici litúrgic com a la processó.
Una pasqua igualadina.
Devoció.
Copiem del llibre del P. Díaz: "Cal esmentar
aquelles ocasions de necessitats i flagells públics en els quals la vila o la ciutat, al
llarg de mes de tres segles i mig ha acudit al Crist. Cal remarcar la relació que
sempre hi ha tingut de necessitat i recurs al Sant Crist". I també amb motiu
de solemnes festes extraordinàries, com fou, per exemple la gesta del Bruc.
Literatura.
S'han escrit quatre històries sobre el Sant Crist: Mn.
Joan Padró i Serrals, prevere, poc abans del 1737; és la primera obra igualadina
impresa. Jaume Gomis i Galtés, prevere, amplia l'anterior l'any 1852.
Francesc M. Colomer, Prior, en redacta una amb més amplitud; era l'any 1916. I la
del Pare Romuald Díaz, l'any 1965. Cal fer esment dels devocionaris escrits que
s'utilitzen especialment en les funcions del Miserere i de la Novena. I no podem oblidar
l'extensa producció poètica que s'ha escrit entorn del Sant Crist, i les diverses
edicions dels goigs, particularment els de l'any 1929, els que actualment es canten.
Finalment evoquem la figura del Dr. Torras i Bages, el teòleg del Sant Crist, amb
la seva pastoral "L'Espós de Sang", l'any 1900.
Pèrdua i reposició de la imatge.
Sembla que pel juliol de 1936 la imatge fou
cremada. Perduda l'esperança de recuperar-la es decidí fer-ne una reproducció.
Fou beneïda l'any 1944. La
devoció continua viva.